Les Falles i altres festes burlesques

Als països europeus de la Mediterrània hi ha una série de festes satíriques de les quals les més caracteristíques a la nostra terra són les Falles, peró també hi ha d’altres, a altres llocs, coincidint totes elles en què es celebren a l’hivern i que tenen trets pagans, encara que depurats i integrats al calendari cristià.

El Nadal

Pieter Paul Rubens - La Adoración de los Magos- (Museo del Prado)

És resultat de la cristianització de les festes del sostici d’hivern. La festa romana que coincidia amb el Nadal cristià era la de les “saturnals” (en un cicle que començava el 19 de desembre i concluia l’1 de gener, dia de la festa de Jano, rei mític d’Italia representat amb dues cares, una mirant a l’any vell i l’altra al nou) en la que es canviaven els rols social: els esclaus ocupaven el lloc dels seus senyors, els homes es transformaven en dones i el xiquets es convertien en reis. Així, el desordre s’apoderava de la societat, amb solemnes sacrificis, banquets col·lectius, intercanvi de regals i enarborament de torxes.

 

L’Església traslladà lleugerament el cicle fent-lo començar amb la Nit de Nadal (24 de desembre) i finalitzar amb la Nit de Reis, però no va poder evitar que en aquestes dates continuara allò groller i obscè, ja que la gent rivalitzava fent burles i cançons paròdiques.

 

 

 

Aquestes tradicions encara es mantenen en actes de la Nit de Nadal de l’antic Regne de León, és el cas de “La pastorada”, en la que els ramaders encenen una foguera on fan menjars, canten i ballens fins que es dormen i se’ls aparéis un àngel amb la bona nova de què es dirisgisquen a Betlem per entregar les seues ofrenes (corder, formatge, mel, ous, vi, figues) al Nen Jesús. En el moment de l’ofrena li reciten versos improvisats en els que comenten els esdeveniments de l’any i critiquen als senyors i a les autoritats del poble.

Els Sants Innocents

Pieter Brueghel - La Masacre de los Inocentes (Museo del Prado)

Aquesta festa era celebrada entre hispanogods i mossàrabs el 8 de gener, seguint el relat de l’Evangeli de Sant Mateu, qui situà el degollament dels innocents per ordre de Herodes Ascalonita despres de la visita dels “reis”, no sabent-se com i quant es va avançar la festa al dia 28 de desembre.

En nombrosos pobles murcians, al segle passat i a l’actual, el 28 de desembre es celebrava la festa dels subdiacans, en la que un dels innocents, disfressat ridículament, es situava darrere del sacerdot en la misa i imitava els seus moviments, destacant el moment en què consumia el calze: l’innocent alçava una bota de vi i provocava la rialla de la gent congregada.

A Medinacelli (Sòria), fins fa pocs anys, el capellà s’amagava amb la finalitat que el buscara “l’ajuntament burlesc”. Una vegada trobat era dut a la plaça i es simulava la seua mort d’un tir i el seu soterrament.

 

A Jalance (València) els “quintos” s’organitzen un ajuntament d’innocents i busquen al rector per penjar-lo de les axil·les si no els paga. El rector, previngut, s’en va del poble durant la jornada.

El Dia dels Inocents a Jalance (Valencia)

Aquesta festa destaca avui en dia per les falses noticies als mitjans de comunicación i a les bromes entre amics.

Les Carnestoltes

El combate entre don Carnal y doña Cuaresma de Pieter Brueghel el Viejo (Museo de Historia del Arte de Viena)

Les carnestoltes té com a mare la màscara i com a pare al cristianisme. Açó que explica la seua plena vigència en les societats preindustrials (més al països mediterranis i catòlics) i la deformación contemporània, uniformada i seculatirtzada.

Les carnestoltes es la lluita renovada cada any entre el paper pagà de Don Carnal i el paper cristià de Donya Quaresma, tan be expressada literàriament per l’arixprest d’Hita o, gráficamente, per Pieter Bruegel.

Les carnestoltes, en prural, són multiformes i polisèmics. Són multiformes perquè el teatre festiu i el contienent varien del camp a la ciutat, inclús entre aldees i pobles i entre països. És el cas de la diferencia entre les gelades processons de carroses de Nürenberg als càlids espectacles de mases de les ciutats-republica italianes. Són polisèmiques pels nombrosos significats per als receptors, ja foren als sutrat clàssic del Vell Món o es mesclara aques amb les arrels indígenas i africanes, cas d’America Latina.

Encara que compartia elements amb el carnestoltes urbà, el rural conservava resabis i atavismes, manifestats al panorama ibèric amb la disfressa amb pell i cornamenta de la fauna autòctona (Navarra), el furt d’aixovar i trastets casolans (des d’Astúries fins als Pirineus), responent al malbaratament limitat imposat per les economies tancades i autarquiques, així com a la inèrcia mitgeval del desequilibrament tolerat per reafirmar l’ordre social.

En viles o ciutats estava més organitzat e institucionalitzat, a carrec d’associacions estudiantils, gremis artesans, confraries de veïs i dels mateixos municipis. Com al carnestoltes rural, anava precedit per festejos d’inversió de papers, on la totalitat del cos social convertia als seus membres en actors improvisats, eliminant la barrera distintiva entre protagonistes i espectadors; la disfressa feia desaparéixer les divisions estamentals i les imposicions politiques i religioses; el pobre es vestia de ric, la dona d’home, el viu de mort, l’ateu de clergue, el fidel de dimoni, el vell de jove, i els corresponents transvestits.

Carnaval en Roma de Johannes Lingelbach (Museo de Historia del Arte de Viena)

La festa començava amb un banquet fraternal i col·lectiu, en el que hi havia llepolia i bacanal, entronitzant el regnat de la carn. Després de la festa, les concepcions augmentaven, es celebraven noses i proliferaven les relacions extramatrimonials.

Don Carnal es presentava normalmente assegut damunt d’un tonell i traslladat en carroza, amb un treball previ de posada en escena i engalanament de carrers i façanes, passant després a la desfilada masiva o a les festes privades dels privilegiats. La permissibilitat estava dirigida des d’el poder, com passava a Roma fins que el Papat barroc el va encarrilar cap a carreres de jueus, gossos i gats.

El marc espacial, l’evolució social i els canvis polítics van anar fent més burguesa la festa carnestolenca, limitada a desfilades de comparses i a selectius balls de saló.

Les Falles

Les falles tenien primer un carácter de foc de vespra, cremant-se la nit del 18 al 19 de març. Cap a 1850, i durant prácticamente tot el segle, es distinguixen quatre variants de falles: les fogueres rurals, les fogueres urbanes de trastos vells, els ninots i els monuments.

 

Les dos primeres es caracteritzen pel tipus de combustible predominant, ja que els llauradors, segons el costum, encenien nombroses i xicotetes fogueres al toc de l’oració prop de les seues barraques i alqueries, fetes de llenya fullareda; a la ciutat també s’improvisaven fogueres de trastos vells, arreplegats pels xiquets encara sense escolaritzar.

El tercer tipus de falles era més difícil d’improvisar, ja que tenia una intencionalitat explícita. Estava format per un sol ninot, penjat del balcó fins qu era l’hora de ser tirad al foc, aludint aquest ninot a alguna personalitat coneguda, de manera que l’acte de cremar era un acte de violència simbòlica exercida contra la figura representada.

Les fogueres urbanes de trastos vells i els ninots van provocar l’elaboració de mesures municipals que tant sols autoritzaven les fogueres a les places i carrers amples, encara que havien de demanar un permís previ per poder encendre-les. Per tant, aquestes mesures no vam impedir que continuaren fent-se fogueres.

Les fogueres monumentals eren les que movilitzaven a més población i van ser les que monopolitzaren el terme “falla”. A mes, foren les primeres cremades el dia de sant Josep, mentre que les altres fogueres continuaven cremant´se la vespra de la festa.

Les falles, com encara es fa avui en dia, eren plantades per la nit, amb un carácter de traïció i secret. L’acte de la “cremà”, 48 hores després de la “plantà”, era el punt culminant de la festa, cremant-se simbólicamente tot el que es detestava. En ocasions es cremaven també els signes de carácter polític.

L’ultim quart del segle XIX fou la culminación de la festa burlesca, representada pel ninot, que simbolitzava un personatje conegut. A les falles monumentals, fins i tot s’enaltien els valors patriòtics valencians, que arribaven a nosaltres amb una serie paulatina de canvis que son resultat de les modes del monent i l’època.

*** Publicat per Eduard Oltra al llibret de les falles 1998 de Molina Claret ***

Bibliografía

Demetrio E. Brisset i Maria Luisa Parrondo, La Navidad, en Historia 16, nº236, pp 43-70, 1995

Giulio Angioni, Pedro Garia Martin i Lily Litvak, El Carnaval, en Historia 16, nº214, pp 41-67, 1994

Antonio Ariña Villarroya, La Ciudad ritual. La fiesta de las fallas, Barcelona, Anthropos, 1992